AADPC - Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya | Publicacions: Revista Entreacte: Numero-curs: Article [AADPC]

• ESPAÑOL
• ENGLISH

• Notícies
• Agenda

Publicacions

Entreacte 158: Article

Renovar-se o morir

"Quina pobre memòria la que només funciona cap enrere." Lewis Carroll

Aquest passat mes d’abril ens ha portat alguns esdeveniments que posen en relació la memòria històrica i el teatre. El dia 14, data essencialment memorialista, es va lliurar el Premi 14 d’Abril de Teatre en la seva primera edició. Paral·lelament es va presentar una exposició itinerant, que viatjarà en un bibliobús per tot Catalunya i tornarà a Barcelona a la tardor, sobre el Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939). L’exposició fa una mirada a l’activitat teatral desenvolupada durant la guerra civil, anys no només de situació bèŀlica sinó de grans canvis i daltabaixos en l’organització de les arts escèniques a casa nostra.

Ara que som en una etapa d’incertesa i valoracions contraposades de la situació actual, enquadrada en el procés de renovació-revisió del conveni de teatre, resulta curiós veure com van anar les coses en l’època que examina l’esmentada exposició. Després de l’esclat de la guerra, la CNT, sindicat anarquista, va fer-se amb el control del sector de l’espectacle a Catalunya. A Barcelona, per no estendre’ns gaire, es van confiscar els teatres i s’hi va instaurar un règim de socialització dels espectacles públics. Els mateixos treballadors es convertien en el gestors dels teatres. La socialització va establir una situació inèdita fins aleshores. Es nacionalitzen dos teatres emblemàtics: el Liceu passa a anomenar-se Teatre Nacional de Catalunya i el Poliorama passa a ser Teatre Català de la Comèdia. Aquests teatres i altres com el Romea, el Nou i l’Espanyol es dediquen al teatre català i s’especialitzen per gèneres: drama, comèdia, vodevil i teatre líric. L’objectiu és organitzar i controlar econòmicament l’activitat de les empreses dedicades a l’espectacle, eixamplar un repertori divers en gèneres i estètiques,  augmentar el nombre de companyies, guanyar més presència de la dramatúrgia catalana en la cartellera i repercutir en l’accés al teatre de tots els públics (les entrades van baixar de preu!) En definitiva es volia eliminar de l’escena tot allò d’aparença burgesa, renovant els projectes que es posessin en marxa. La normativa que es va establir deia entre altres coses que del teatre “desapareixerà tota obscenitat, vulgaritat i grolleria”. Més endavant la Generalitat farà els moviments necessaris per recuperar el control del sector, en una postura contrària a les coŀlectivitzacions i apostant per l’anomenada municipalització dels teatres, encara que mantenint l’esperit revolucionari. No hi van mancar tampoc alguns cops d’efecte: A finals de 1936 les autoritats conviden a visitar Barcelona un dels profetes de la revolució teatral, el director Erwin Piscator, que va instruir els responsables artístics en la capacitat mobilitzadora del teatre, com a arma d’agitació, propaganda i pedagogia ideològica.

Com ja sabem, tot allò no va acabar de funcionar: El coŀlectiu que havia de posar en marxa la renovació era el mateix que abans de la guerra. S’hi va donar, doncs, una gran paradoxa entre la nova gestió revolucionària i la mena d’espectacles que s’hi feien, majoritàriament més propers al pensament i l’estètica de preguerra, deutors d’una tradició essencialment burgesa. D’altra banda, el públic continuava preferint els espectacles de pit i cuixa i d’evasió, i els primers actors, a més a més, no veien gens clar això de cobrar el mateix que qualsevol tramoia. La darrera temporadaofi cial del Teatre de la Comèdia, segons es llegeix a les cròniques de l’època no va servir “per estimular el teatre català ni als seus autors, tampoc per posar el nostre teatre, ni el nostre públic, en contacte amb el teatre que es fa a la resta del món”. Hi havia hagut una certa renovació però molt llunyana de les expectatives de la revolució.

Un no pot contemplar aquell procés històric des de l’observació de la situació actual sense evitar un mig somriure. Aquells processos revolucionaris, potser a alguns els fan venir basques i a d’altres els fan sentir inquietuds nostàlgiques. Inquietuds, però, que ensopeguen amb una realitat burgesa que no podem (i potser tampoc no volem) defugir. I ara, tornem al present i anem a mirar-nos això del conveni.

Gerard Vàzquez